dijous, 20 de desembre de 2012

LOMCE: ombres més enllà de la llengua


El ministre Wert ha presentat un segon esborrany d’avantprojecte de Ley Orgánica para la Mejora de la Calidad Educativa (LOMCE),, que és la reforma educativa que vol impulsar el govern espanyol.

D’entrada cal insistir que, en els aspectes pedagògics, és una reforma tan innecessària com inútil. Les reformes pedagògiques del segle XXI s’han de fer des dels centres educatius i en una dinàmica de millora contínua, i no amb aparatoses reformes legals que semblen canviar-ho tot però que no canvien en res les pràctiques escolars.

Aquest nou esborrany presenta alguns canvis en relació al primer, però en la mateixa direcció. Aspectes que preocupen són:

Redueix dràsticament l’autonomia

Tot l’avantprojecte es mou en clau de recentralització i recuperació de competències per part de l’estat, en detriment de les autonomies i dels centres. Allà on resulta aclaparador és en l’àmbit del currículum i de l’avaluació. Per una dobla via: incrementant el percentatge de currículum que fixa el propi estat i multiplicant les avaluacions externes homogènies a càrrec del propi estat.

Arracona les llengües cooficials

En aquest segon text emergeix de manera molt més punyent que el català, com totes les llengües cooficials, queda relegat en el currículum i en l’avaluació. També en limita l’ús com a llengua vehicular de l’ensenyament, fent inviable el model d’immersió lingüística.

No dóna garanties als centres concertats

Tot i que s’esmenten els concerts educatius i s’hi introdueixen alguns canvis menors, cosa que pràcticament no es feia en el primer esborrany, no hi ha cap millora substancial. És greu perdre aquesta oportunitat per revisar un model que, si ja va néixer amb fortes dificultats, la crisi ha posat del tot en entredit.

Posa fi al model comprensiu fins als 16 anys

Els canvis en profunditat d’aquesta reforma es concentren a l’ESO. Es dóna un tomb al model de secundària obligatòria comuna per a tot l’alumnat, vigent des de la LOGSE, introduint-hi 3 itineraris diferents, als quals els alumnes seran encaminats a l’inici o al final del 3r curs.

El fracàs i l’abandonament en aquesta etapa no avalen el model actual, però la reforma pot resultar profundament segregadora si no hi ha prou mecanismes de mobilitat entre els itineraris ni segones oportunitats.

No està generant consens

Si s’acabés aprovant només amb el suport del PP, podria ser una llei inestable i a l’espera d’un enèsim canvi, en la més pura i nefasta tradició espanyola. Encara s’és a temps perquè no sigui així, però al ministre no se li veu massa predisposició.

Publicat a Catalunya Cristiana

En memòria de la Rosa Deulofeu


Com cada any, la missa en memòria de la Rosa es farà a la Parròquia de Sant Agustí, de Barcelona (Plaça Sant Agustí, 2 – Metro línia 3 Liceu), el dia 7 de gener de 2013 a les 19 h. 
Ens ajudarà a mantenir més viva i actuant la seva memòria.

Rosa Deulofeu González neix a Barcelona el 29 d’abril de 1959 i és batejada el 7 de maig a la Parròquia de Sant Jaume. Inicia la seva gran vocació en el treball diocesà en el Moviment de Centres d’Esplai Cristians i l’Escola de l’Esplai de la Fundació Pere Tarrés. L’any 1990 l’arquebisbe de Barcelona la nomena delegada de Joventut de l’arxidiòcesi, des d’on desenvolupà una gran tasca i activitat fins a la seva mort, el 5 de gener de 2004.

dijous, 13 de desembre de 2012

Ofec econòmic, ofec lingüístic... ofensiva recentralitzadora, també contra la concertada


Les escoles concertades de Catalunya fa temps que resistim en una situació d’extrema duresa han d’afrontar sense els recursos adients múltiples dificultats.

Com si no n’hi hagués prou, ara ens cau un segon esborrany de l’avantprojecte de ley orgánica para la mejora de la calidad educativa (LOMCE) amb uns despropòsits vers la llengua a l’escola que ens obliga a reaccionar-hi en contra i ho hem fet amb total contundència.

El que passa amb la LOMCE no està tan lluny de la greu situació d’ofec econòmic de la Generalitat. A l’endèmic mal finançament de Catalunya, cal afegir-hi una política de repartiment de l’esforç per a la contenció del dèficit que castiga amb duresa les comunitats autònomes i pràcticament no afecta les estructures centrals de l’Estat que no s'ha aprimat gens (ministeris sense competències, exercit, embaixades, casa reial...). L’ofensiva recentralitzadora de l’estat és fortíssima i passa per tots els fronts: lingüístic, econòmic, d’infraestructures...

Quan des de l’escola concertada ens hem posicionat a favor de la hisenda pròpia de Catalunya no ho fèiem per cap opció política, sinó com a mera defensa de les nostres escoles. Ara ens caldrà pensar, de manera responsable i operativa, què més haurem de fer, i potser prendre posicions més agosarades. Personalment penso que sense la independència de Catalunya no hi ha res a fer.

L’anunci que la Generalitat haurà de reduir uns 4.000 milions d’euros el seu pressupost de 2013 per acomplir els objectius de dèficit és esfereïdor. Cal tenir present que el pressupost del departament d’Ensenyament no arriba als 5.000 milions i que el pressupost que es dedica, per tots els conceptes, als centres concertats està a l’entorn dels 1.000 milions. Si la reducció dels 4.000 milions es fes proporcional a totes les despeses de la Generalitat (comptant-hi tots els departaments), caldria fer una reducció en tots els conceptes de despesa a l’entorn del 18%.

Aquestes dades ens indiquen que el compliment del dèficit només es pot assolir amb reduccions sagnants i fent trontollar el model social. Queixar-nos i denunciar les nostres particulars dificultats caldrà seguir-ho fent, però encara caldrà molt més.

dimarts, 4 de desembre de 2012

Fart de defensar la llengua. Anem a totes!


Aquest matí tenia una reunió amb persones del sector educatiu. L’ordre del dia en orris. Com no podia ser d’altra manera, hem parlat de Wert i del que caldrà fer per defensar el català. 

Després repàs al nou esborrany de la LOMCE i canvi de plans per anar a un plenari de Som Escolaaquesta mateixa tarda.

N’estic fart! A tremolar a cada ximpleria de Madrid? Tenim massa feina per perdre el temps amb Wert. La resposta per blindar el català és la independència. Anem per feina, doncs, i no ens perdem en escaramusses.


Escola en català? Estat català!

Voluntaris per la lectura

Convocatòria de voluntaris per al programa Amb el llibre sota el braç!

Amb el llibre sota el braç és un programa de l'Escola Cristiana de Catalunya que pretén motivar i potenciar la lectura dels nens i nenes a través de l’acompanyament individualitzat.

Per a la realització d’aquest programa ens és imprescindible la col·laboració de persones que, voluntàriament, n’intervinguin en el desenvolupament.

Si pots dedicar-hi una estona a la setmana...
Si consideres que aquest acompanyament és important per potenciar el gust per la lectura...
Si...
... aleshores

n’ets un dels protagonistes principals

*     El programa s’adreça a nens i nenes de 6 a 14 anys.

*    Horari i lloc de realització: l’activitat lectora serà d’una hora de durada i a partir de les 5 de la tarda; el lloc, el mateix centre educatiu. Ho concretarem cas per cas.

*    El compromís del voluntari ha de ser, com a mínim, d’una hora per setmana i per curs escolar.

*  Els voluntaris disposaran de diferents materials per desenvolupar la tasca amb els nens i nenes. Alhora, disposaran d’una sessió de formació inicial i sessions d’avaluació i seguiment.

*    En el programa s’inscriuran les escoles adherides a la Fundació Escola Cristiana de Catalunya, FECC.

*   Treballarem en col·laboració amb el programa Lecxit, de la Fundació Jaume Bofill.

Per inscriure-us-hi  entreu a la web: www.escolacristiana.org
A la dreta hi trobareu l’accés al programa; només cal clicar i emplenar el formulari.
Si us cal alguna informació addicional, adreceu un missatge a fecc@escolacristiana.org.

dijous, 29 de novembre de 2012

Mas, Junqueras i el nostre futur

M'està agradant molt l'Enric Vila en mig de la boira postelectoral que estem vivint.

Tot i que a molts els molesta la metàfora bèlica, trobo exactes les paruales de l'Enric Vila, a El Punt-Avui de dimarts: La guerra. I, ben mirat, potser l'expressió és més literal que metafòrica.

També m'ha agradat molt avui, en el seu blog: Mas i Junqueras
Mas va dir que els catalans havíem de creure en nosaltres mateixos, fins i tot si aquesta vegada no ens en sortíem. Aviam si aquesta fe que ens demanava ara li haurem d’anar a reclamar a ell. Hem guanyat. Tothom que tingui dos dits de front pot entendre que la clatellada que s’ha clavat Mas va molt més enllà del que es podia exigir a un líder polític. Qualsevol persona que no sigui imbècil de matar és capaç de veure que els vots que ha perdut CiU no fugien de Mas, sinó de la història, i dels dimonis amb els quals ha hagut de ballar el president per poder posar la independència en el centre del debat.


dissabte, 24 de novembre de 2012

Intervenció de Salvador Cardús al miting final de CiU


Una magnífica intervenció molt reveladora del caràcter excepcional d'aquestes eleccions.


President,
Fa molts anys que m’interessa la política d’aquest país i que he tingut l’oportunitat i el privilegi d’opinar-ne en públic. I sempre he fet bandera de mantenir una distància escrupolosa amb els interessos de partit. Sóc dels que es resisteixen a signar manifestos, i no solc anar a mítings. L’únic compromís que sempre he professat i confessat, a més de tenir-lo amb la veritat, ha estat amb la independència del meu país, és a dir, en la seva ambició de prosperitat, justícia, llibertat i dignitat.
Però les eleccions d’aquest 25 de novembre són excepcionals, i calen gestos excepcionals. I sóc aquí, president, perquè vull que se sapigueu que he posat tota la confiança en la vostra fidelitat en el compromís coratjós que heu pres de portar aquest poble a l’exercici democràtic de la seva voluntat sobirana. No faig un gest d’adhesió, president. L’adhesió el relaxa, el compromís. És un gest de confiança, perquè sé que només la confiança obliga al compromís.
Tots sabem que som en temps difícils, tan difícils com gran és la glòria que anuncien. A vos que us agraden les metàfores nàutiques, deixeume que us n’expliqui una. L’explorador britànic d’origen irlandès, Ernest Shackleton, per trobar tripulació per a la seva darrera exploració a l’Antàrtida amb l’Endurance el 1916, va posar un anunci per paraules al The Times que deia: “Es busca tripulació per a viatge perillós. Sou baix. Fred intens. Llargs mesos de foscor completa. Perill constant. [D’esborranys, no en deia res...] Retorn segur, dubtós. Honor i reconeixement en cas d’èxit”. S’hi van presentar 5.000 voluntaris…
A vos, president, sense anuncis, l’Onze de Setembre us vam venir a buscar un milió i mig de voluntaris.
President, el 26 a primera hora del matí, salpem!
Salvador Cardús i Ros
Terrassa, 23 de novembre de 2012
Pot llegir la notícia a Vilaweb clicant aquí, o al diari Ara clicantaquí.

dimecres, 14 de novembre de 2012

"No ens confessem mai del pecat contra la caritat"

Aquest dissabte s’ha celebrat la vuitena jornada anual del Grup Sant Jordi, una iniciativa de debat transversal que va promoure el bisbe Joan Carrera. La caritat ha estat el punt de referència de la reflexió en un context de crisi econòmica i com a resposta des de la comunitat cristiana. Una Església que se sosté per la caritat.
“L’Església de Jesús es composa d’un poble que tendeix a estimar-se, fet que avui és més imprescindible que mai”. Aquesta ha estat una de les reflexions de l’historiador Juan María Laboa en una de les ponències de la jornada. Laboa, autor del llibre Por sus frutos los conoceréis. Historia de la caridad en la Iglesia ha remarcat la dificultat de ser realment fidels a la pobresa que predica l’Evangeli: “La gent gairebé no es confessa mai del pecat contra la caritat” i “parlem de la riquesa del Vaticà però pocs cristians reparteixen la meitat de la seva fortuna”. En aquest sentit, ha remarcat “la immensa capacitat que tenim de seleccionar i fer políticament correcte l’Evangeli”.
La ponència del germà de Sant Joan de Déu Miguel Martín també ha situat com a nucli del cristianisme la donació als altres en una societat que “som molt de fer-nos llàstima i no de compadir-nos”. Per Martín, davant dels eslògans en els que tots podem estar d’acord, és necessària la pràctica: “tot indica que no serem jutjats per la nostra ortodòxia, sinó per la nostra ortopraxis”.
Les intervencions han situat la caritat com un dels signes que pot fer més visible l’Església i amb la que es pot fer entendre. “L’Església com un espai de caritat on tothom sigui acollit”, ha definit Laboa, i ha lamentat en que durant molts anys no s’hagi comptat amb un laïcat preparat o que no s’hagi sabut donar-li suficient protagonisme.
Martín també ha parlat de “la caritat com un llenguatge universal” i ha alertat de que “no tot el Regne de Déu està en l’Església, ni tot el que fa l’Església construeix el Regne de Déu”.
La taula rodona que ha completat la jornada s’ha centrat en l’experiència concreta de caritat de cinc testimonis que ha deixat frases com que “La caritat no entén de fronteres, i al mateix temps la caritat és respectuosa amb tots els pobles” o que “El que tens de més és el que falta a un pobre”.

A la jornada de reflexió hi han participat unes 150 persones de diversos ambients eclesials i socials, entre ells Francina Alsina, Carles Armengol, Oriol Badia, Josep M. Benítez, Joaquim Brustenga, Miquel Calsina, Josep Maria Carbonell, Josep Maria Cullell, Oriol Domingo, Josep Maria Esquirol, Miquel Esquirol, Pere Fàbregas, Josep Maria Fisa, Eduard Fornés, Ignasi Garcia Clavel, Concepció Huerta, Eduard Ibañez, Marcel Joan, Josep Maria Jubany, Jordi Lòpez Camps, Josep Llunell, Albert Manent, Antoni Matabosch, Màxim Muñoz, Ramon Maria Nogués, Lluís Portabella, Manel Pousa, Felip Puig, Enric Puig, Xavier Puigdollers,  Josep Maria Puigjaner, Francesc Rosaura, Peio Sánchez, Lluís Serra, Josep Vaquer, Caterina Verdera, Antoni Vives i l’arquebisbe Joan Enric Vives. També hi han assistit convidats de Madrid, del País Basc i del País Valencià com José María Aguirre, Jesús Bastante, José A. Badiola, Javier Baeza, Ramón Ibeás, Fernando Sanz, i Julio Silvestre. 

[No ens confessem mai del pecat contra la caritat]

dimecres, 31 d’octubre de 2012

¿Puede un centro educativo hacer algo mas por su sociedad?

Una reflexió de Rubén Bagües i la presentació inicial del seminari que estem promovent des de l'Escola Cristiana de Catalunya: irreflexion | El Blog personal de Rubén Bagüés Vicente | New Baby Born Digital: ¿Puede un centro educativo hacer algo mas por su sociedad?

El Seminari ja s'ha fer a Tarragona i hi haurà noves edicions:
- Dilluns, 5 de novembre: Lleida, a l' Acadèmia Mariana, c. Acadèmia, 17.
- Dimecres, 7 de novembre: Manresa, a La Salle, c. La Pau, 109-111.
- Dijous, 8 de novembre: Barcelona, a la seu de la FECC, c. Àngels, 18, 4t.

Programa – Inscripcions: – Lleida – Manresa – Barcelona

divendres, 26 d’octubre de 2012

El magisteri catòlic avala el dret a decidir


I aprofito per anunciar també la sessió pública sobre El dret a decidir segons el magisteri catòlic del proper 30 d'octubre.

Els dos ponents figuren entre els millors experts en doctrina social de l’Església i, a la vegada, en el fet nacional català. Són els sacerdots Antoni M. Oriol Tataret i Joan Costa. Són autors de llibres com “Nació i nacionalisme”, “Nació i magisteri pontifici”, “Fet nacional i magisteri social de l’Església”. La sessió serà al Col.legi d’Advocats de Barcelona (Mallorca, 283 8a planta Barcelona). El dimarts, 30 d’octubre, a les 19:30 hores.

dimecres, 17 d’octubre de 2012

Malala Yousafzai, una brutal interpel·lació



El cas de Malala Yousafzai, la nena paquistanesa que han intentat assassinar per voler estudiar, hauria de ser present a totes les escoles. la seva interpel·lació és directa i brutal. Interpel·la sobre les condicions de vida de tants milions de persones, però interpel·la també sobre l'educació (i l'escola) i la seva importància. Tant lleugerament tractada a vegades en els nostres contextos.

Per recordar Malala, em faig ressò d’una iniciativa trobada en un blog:

EL BLOG DE josé luis regojo (a slow blog): Malala Yousafzai: The New York Times entrevistó el año 2009 a Malala Yousafzai, una niña de 11 años, de Pakistan. Su deseo era estudiar. Su deseo se convir...

dimecres, 3 d’octubre de 2012

La veu de l’episcopat: és hora de sentir-la?


L’Església jeràrquica no té que pronunciar-se, com a tal, en la qüestió de la configuració política de Catalunya. No hi ha en joc criteris de fe o de moral que justifiquin un pronunciament sobre aquesta matèria. Encara que no plagui a tothom, trobo força evident aquesta afirmació. Alhora, però, crec que despatxar la qüestió amb un “els bisbes no s’han de pronunciar sobre la independència de Catalunya” em semblaria massa simplista i un cert abandó de les funcions pastorals de l’episcopat.

Tant clar em sembla que els bisbes no s’han de pronunciar sobre “independència: sí o no”, com inqüestionable resulta que els prelats estan obligats a il·luminar la realitat amb la doctrina social de l’Església. Per imperatiu d’aquesta doctrina, que emana dels valors de l’evangeli i es fruit del magisteri, l’Església té molt a dir en el moment polític en els que ens trobem.

Hi ha dos principis en aquesta doctrina especialment il·luminadors. D’una banda el reconeixement del dret d’autodeterminació dels pobles i, d’altra, la primacia de la voluntat popular, democràticament expressada, per sobre dels mecanismes de la força o de la coacció en la vida política.

No hi ha massa ambigüitat en aquests principis, que evidentment no tenen per que se compartits fora de l’Església, però si en el seu si i, encara més, entre l’episcopat.

Per tant, ateses les veus diverses que comencen a sentir-se i certes apel·lacions a la força, fins i tot de les armes, per sobre de la força dels vots en eleccions, consultes o referèndums, potser ja és oportú que des de la jerarquia catòlica es recordin aquests principis. Si més no, per orientar els creients.

Estaria bé que ho fes l’episcopat català, però encara seria més lògic i oportú, i tenint present d’on surten majoritàriament les veus que fan apologia de la força, o de la violència, per resoldre qüestions polítiques, hauria de ser l’episcopat espanyol que s’avancés a proclamar la primacia de la democràcia sobre qualsevol altre mitjà per dirimir conflictes polítics i recordés que l’autodeterminació és un dret plenament reconegut en la doctrina social de l’Església.

diumenge, 30 de setembre de 2012

dilluns, 24 de setembre de 2012

El món s’aguanta per la caritat

Ja està tancat el programa de la VIII Jornada del Grup Sant Jordi, que se celebrarà el 10 de novembre a l’Hotel Alimara de Barcelona.

Elss dos ponents d’enguany són el germà de Sant Joan de Déu Miguel Martín i l’historiador eclesiàstic Juan María Laboa

A la taula rodona, que moderarà el director dels Signes dels Temps Francesc Rosaura, hi participaran les següents:
  • Jose María Aguirre, teòleg i doctor en Filosofia, fundador d’Elkarri, professor de Filosofia Moral i Defensor Universitari de la Universitat de la Rioja. Els seus àmbits d’investigació estan centrats en la Filosofía Moral, Filosofía Política, Filosofia de la Religió i l’Antropologia Filosòfica. 
  • Victòria Molins, religiosa teresiana, compromesa amb el Tercer i el Quart Món (http://www.catalunyareligio.cat/bloc/la-m-stica-del-carrer)
  • Fernando Sanz, conseller provincial responsable de l’àmbit de solidaritat dels Clergues de Sant Viator. President de la Asociación Arco Iris i de la Fundación Labor, dedicades a la reinserció de dones a la presó i dones maltractades. Va ser durant 17 anys rector de la Parròquia de San Félix de Villaverde Alto de Madrid.
  • Caterina Verdera, filla de la Caritat, responsable del programa de voluntariat de la Fundació Filles de la Caritat Fundació Social. 
  • Manel Pousa, capellà de l’arxidiòcesi de Barcelona als barris de Verdum i Roquetes. Treballa des de fa molts anys amb joves i marginats, especialment en el món de les presons i de l’exclusió social. L’any 2004 va crear la Fundació Pare Manel.

L’avantprojecte de “Ley Orgánica para la Mejora de la Calidad Educativa (LOMCE)”



3 aspectes claus de la LOMCE per a l’escola concertada a Catalunya 
El govern espanyol ja va aprovar, el divendres 21 de setembre, l’avantprojecte de llei de la seva anunciada reforma educativa. El procediment serà una llei orgànica que modifiqui la LOE en força aspectes, sobretot els relatius a currículum i avaluació de les etapes educatives.

L’aprovació d’una llei orgànica té un recorregut llarg i, si es produeix dins el proper any 2013, d’acord amb el seu propi calendari, els canvis curriculars començarien a aplicar-se el curs 14-15 per a molts nivells educatius i en el 15-16 per a la resta.

En molts aspectes pot semblar una reforma innecessària com tantes, amb canvis que no acaben implicant res, com el nom de les assignatures. Des de la nostra perspectiva, escoles concertades a Catalunya, l’avantprojecte té tres elements claus.

1.     Àmbit competencial: reducció dràstica de l’autonomia.

Tot l’avantprojecte es mou en la clau recentralitzadora de l’estat. Allà on resulta més evident i aclaparador és en l’àmbit del currículum. Per una dobla via: incrementant el percentatge de currículum que fixa el propi estat i multiplicant les avaluacions externes homogènies a càrrec del propi estat. En la pràctica, aquesta segona via és encara més efectiva que la primera.

No tant sols la Generalitat veuria retallades les seves competències, sinó els mateixos centres perdrien la poca autonomia curricular que tenen. Per veure els efectes de les proves generals sobre els currículums només cal veure com en el batxillerat pesa la selectivitat i els seus continguts, per sobre del mateix currículum.                                                                           

2.     Provisió dels servei educatiu: el model de concerts no es millora.

No hi ha cap modificació del model del concert educatiu tret d’una orientada a evitar obstacles a la concertació de centres d’educació diferenciada. En tot el text pràcticament no hi ha cap referència als centres concertats, ni a temes de programació de places o admissió d’alumnes. Tampoc a aspectes d’organització i gestió dels centres, tret d’una petita rebaixa en les atribucions del consell escolar de centre, que mereix una anàlisi jurídica acurada per veure’n les conseqüències.

Es particularment greu perdre aquesta oportunitat per revisar aspectes d’un model que si ja va néixer amb fortes dificultats, la crisi ha posat del tot en entredit. Des de les titularitats d’escoles concertades de Catalunya s’havia insistit ja en aquesta necessitat.

3.  Currículum i estructura del sistema educatiu: profund canvi de model en la secundària obligatòria.

Tot i que la LOMCE és fonamentalment un canvi curricular i es toquen tots els nivells educatius, en molts casos de manera innecessària, els canvis en profunditat es concentren a l’ESO i, encara més, en el 4t d’ESO i en el mecanismes d’avaluació de cada curs i de l’etapa globalment, amb l’accés al graduat.

Només amb aquests canvis, que poden semblar pocs, es dona un cert tomb al model de secundària obligatòria que va imposar la LOGSE i va mantenir amb pocs retocs la LOE.

Els elements claus en aquest sentit són:
- elecció d’itinerari abans de 4t. 
- 4t d’ESO amb dos itineraris força excloents (acadèmic per accedir a batxillerat, aplicat per accedir a formació professional) i prova final també diferenciada necessària per a obtenir la titulació (a la pràctica titulació diferenciada al final de l’ESO). 
- cicles de formació professional bàsica (en substitució dels PQPIs) amb accés des dels 15 anys, obligatòriament de 2 anys de durada i sense atorgament del graduat en ESO).

Es tracta d’un tema de molta profunditat i que està concentrant moltes crítiques en l’opinió pública (elitisme, retrocés...). Certament cal un anàlisi molt a fons del que poden suposar aquests canvis i no es poden despatxar amb apriorismes. El fracàs i l’abandonament en aquesta etapa i al seu final tampoc avalen el model actual, per tant, cal una reflexió serena i veure les potencialitats que poden tenir algunes d’aquestes mesures i intentar matisar-les i corregir-les en el procés de tramitació com a llei.

Altres qüestions com la revàlida de batxillerat no suposa un canvi tant substancial i pot ser ben acollida i la reforma de l’accés a la universitat que planteja pot arribar a ser més coherent que l’actual.

divendres, 14 de setembre de 2012

L’excel·lència: esportiva sí, educativa no?

Article que em va publicar La Vanguardia, el diumenge 9 de setembre de 2012. Com que no es accessible a la seva web el reprodueixo aquí.

Dels jocs olímpics d’aquest estiu a Londres s’ha destacat la joventut de molts dels atletes de més èxit. Sembla que les medalles arriben cada cop més d’hora. I com en tots els jocs, el sentiment més generalment estès i publicat ha estat el de l’admiració pels rècords i bons resultats, l’exaltació dels que els assolien i la valoració dels èxits esportius, sempre en clau nacional. Poca o cap ombra de crítica tot i que hi hauria molts fils a estirar.
Instal·lacions CAR Sant Cugat - foto del CAR
Sobre la joventut dels esportistes, cada cop més adolescents, tret de posar-ho en relleu com una novetat o una tendència progressiva, només alguna escadussera referència als possibles efectes adversos en el seu desenvolupament integral com a persones provocat per aquest entrenament esportiu intensiu, per l’esforç extrem i pels nivells de sacrifici al que estan sotmesos, en molts casos des de ben petits. Preocupació despatxada introduint alguna cautela formativa en el procés de preparació d’aquestes esportistes d’elit. Tot i la meva condició de pedagog, no tinc prou expertesa en la formació esportiva com per formular un judici definitiu sobre aquesta qüestió.

La primera intuïció em diria que ha de poder ser compatible entrenar esportistes d’elit i formar integralment persones si no oblidem cap dels dos objectius ni els subordinem.

El que més em sorprèn de tot plegat és com, de comú, acceptem entusiastes en l’àmbit de l’esport, allò que rebutjaríem com si fos la major aberració educativa en altres àmbits de la formació i, concretament, en les disciplines més genuïnament escolars: llengua, matemàtiques, ciències... Els èxits esportius han revelat l’eficàcia de determinats sistemes formatiu com els CAR (Centres d’Alt Rendiment) o la famosa Masia del Barça. Ens atreviríem a quelcom similar en favor de les ciències o de les lletres?

En les avaluacions educatives internacionals, Espanya –i malauradament també Catalunya- destaquen no només per uns resultats generals mediocres (una mitjana de puntuacions tirant a baixa) sinó, sobretot, per una manca d’alumnat excel·lent en les matèries avaluades. Aquesta dada no es posa prou de relleu i sembla no preocupar en excés. Obsessionat per l’equitat, el pensament pedagògic dominant recela de l’excel·lència i aquesta desapareix dels objectius educatius. Tot sistema educatiu ha d’aspirar alhora a totes dues qualitats: equitat i excel·lència. L’equitat és un valor, però una equitat sense excel·lència és un frau. L’equitat en la mediocritat o en la indigència deixa de tenir cap valor.

Les actuals polítiques per a l’equitat educativa potser són insuficients (tot i que el nostre sistema escolar n’és força d’equitatiu), però les polítiques per l’excel·lència són inexistents i, a més, no sembla preocupar-nos massa. Ara, si es tracta d’esport, sembla que ens vagi la vida i el futur del país en la consecució de les preuades medalles olímpiques, o en guanyar un mundial... Rebem els esportistes triomfants com a herois i aquí, per sublimar la frustració de no competir sota la senyera, correm a destacar que l’atleta en qüestió és català o format a Catalunya.

Definitivament, l’educació d’aquest país necessita una mica més de passió i convicció, com la que l’esport genera, i molts menys prejudicis i complexos, dels que l’esport sembla alliberat

dilluns, 10 de setembre de 2012

Independentisme i regeneracionisme


L’independentisme, com ho va ser fa més d’un segle la Renaixença, ha de ser un moviment regeneracionista en tots els ordres. Màxima intel·ligència (en tenim el deure moral, tal com sovint ens ho recorda G. Luri), cultura i civilitat, exigència ètica.

Ara per ara no veig cap altre ideal amb les seves possibilitats de generar dinamisme social, cultural, polític, àdhuc econòmic.

Això no fa de la independència un objectiu fàcil. Caldrà vèncer grans obstacles començant per l’interior: la divisió i la mediocritat. Però és un moviment engrescador que cal dotar de tota la seva força regeneradora que es fa especialment necessària en el moment que estem vivint.

divendres, 7 de setembre de 2012

Les escoles concertades, a favor de la hisenda pròpia de Catalunya


Nota conjunta de les organitzacions de titulars de les escoles concertades de Catalunya

1.      Les escoles concertades de Catalunya vivim una situació molt greu

Les escoles concertades de Catalunya i les persones que hi treballen estan patint, des de ja fa més de dos anys, importants disminucions dels recursos públics que s’hi destinen i uns endarreriments en el pagament dels compromisos contrets per l’administració -cada cop més greus- que estan portant molts centres al col·lapse econòmic.

2.      La nostra situació no és aliena a la realitat del país

No podem estar-nos, per tant, de denunciar aquesta situació, que considerem injusta per molts motius. Però el col·lectiu no pot fer abstracció de la realitat del país i de la situació de les finances de la Generalitat.

3.      Donem suport a la demanda del Parlament d’un pacte fiscal que doti Catalunya d’una hisenda pròpia

Per aquest motiu, des d’una voluntat de coresponsabilitat en els afers col·lectius i des de l’arrelament al país que caracteritza aquest sector de l’escola catalana, els representants dels centres concertats d’ensenyament manifestem el nostre total suport a l’objectiu fixat per una àmplia majoria de diputats en el Parlament de Catalunya d’”assolir la plena capacitat de decisió sobre tots els tributs suportats a Catalunya, poder disposar dels recursos econòmics que com a país es generen per atendre les polítiques socials i de creixement, i garantir la lleialtat institucional per evitar arbitrarietats i incompliments de les parts”, així com a les condicions d’eficàcia d’aquest objectiu.

4.      L’objectiu fixat pel Parlament és urgent i no es pot rebaixar

Més enllà de posicionaments polítics específics que no ens pertoca de prendre, o de les legítimes aspiracions d’amplis sectors d’assolir un nou estatus polític per a Catalunya, entenem que assolir aquesta capacitat expressada pel Parlament de Catalunya és una condició necessària per revertir de manera sòlida la greu situació que patim, tant les escoles concertades com el País.

5.      Ens unim a la crida a tota la societat i a totes les forces polítiques a donar-hi suport

Per això, no només donem suport a aquest objectiu, que considerem imprescindible i molt urgent, sinó que encoratgem tota la societat i totes les forces polítiques de Catalunya perquè, més enllà de les diferències, maldin per assolir aquesta fita amb la màxima celeritat i utilitzant tots els mitjans legítims al seu abast.

Agrupació Escolar Catalana
Associació Professional Serveis Educatius de Catalunya - Fundació Escola Cristiana de Catalunya
Confederació de Centres Autònoms d'Ensenyament de Catalunya
Federació Catalana de Centres d'Ensenyament de Catalunya 

Barcelona, setembre de 2012 

dimecres, 5 de setembre de 2012

Cristians per la independència davant l'11 de setembre

NOTA DE CRISTIANS PER LA INDEPENDÈNCIA

Cristians per la Independència, sectorial de l’Assemblea Nacional Catalana, animem els cristians i cristianes a treballar responsablement per l’assoliment de la independència de Catalunya i a manifestar-ho el proper 11 de setembre a Barcelona, sota el lema Catalunya nou estat d’Europa. Ens cal donar testimoni clar, per part nostra, de la defensa dels drets de Catalunya, que, des de fa segles, sistemàticament li són conculcats, i contribuir des de l’òptica cristiana a configurar la nostra nació sobirana, justa, fraterna i solidària amb els altres pobles del món.

Els cristians laics, i també aquells als qui dins l’Església els ha estat conferit un ministeri, mai no perdem el caràcter de ciutadans, ans el contrari: el fet cristià el potencia i ens insta a ser-ne de manera responsable, treballant pel bé de les persones, defensant la seva dignitat, tant a nivell personal com col·lectiu. La doctrina social de l’Església ofereix una basta fonamentació sobre els drets de les nacions, fet que ens il·lumina i encoratja en aquest moment transcendental pel nostre país.

En la defensa dels drets de les persones i dels pobles els cristians sabem que sempre toparem amb criteris totalment oposats i que per això la tensió, l’enfrontament i la divisió seran inevitables..Tenim present que som seguidors d’Aquell que, quan la hi prenien, va lliurar la vida per fidelitat a Déu i al proïsme. En aquest moment crucial de la història de Catalunya, considerem, d’una banda, que el nostre silenci seria sinònim d’inhibició i de traïció a la missió que com a cristians i ciutadans tenim encomanada. De l’altra, l’argument de la divisió no pot ser mai una excusa per no defensar un dret bàsic, ja que el mateix Jesús va dir: “Us penseu que he vingut a portar la pau a la terra? Us asseguro que no. He vingut a portar-hi divisió. (Lc 12,51),

En la defensa de la dignitat de les persones a títol individual sempre ens hem sentit empesos i acomboiats pels nostres pastors. Lamentem que en aquests moments, diversament al que ha estat en el passat, quan es tracta de la defensa dels drets de la nostra nació, els prelats catalans se circumscriguin només al nivell econòmic −coincidint plenament amb un clar posicionament polític−, i no apel·lin conseqüentment al subjecte de Catalunya com a pàtria, cultura i nació i als seus trets, entre els quals el de la independència. En el document “Arrels cristianes de Catalunya”, l’episcopat català deia; L’existència de la nació catalana exigeix una adequada estructura jurídico-política que faci viable l’exercici dels drets esmentats. La forma concreta més apta per al reconeixement de la nacionalitat, amb els seus valors i prerrogatives, pertoca directament a l’ordenament civil. També el Compendi de la Doctrina Social de l’Església recull en el seu número 157,: La pau es fonamenta no tan sols en el respecte dels drets de l’home, sinó també en el respecte dels drets dels pobles, en particular el dret a la independència.

4 de setembre de 2012