divendres, 23 de desembre del 2011

Bon Nadal!

Nadal torna, torna sempre, per això amb unes paraules de Joan Maragall escrites fa més de cent anys, però plenament actuals, us desitjo un bon Nadal! Un desig que s’expressa de manera molt breu però que és curull de significats. Tots hi compten.

foto extreta de http://elbouilamula.blogspot.com/
Nadal

Nadal torna; torna sempre. Ja se'n pot anar de vegades la seva remor, i restar sol l’hivern amb el fred i la neu, i a l'apuntar la primavera venir-nos al damunt aquella mística tristesa de la Passió i Mort, que és redempció i vida, i entrar el maig ple de flors, i acostar-se majestuosament el Corpus com a consagració de la plenitud del any, de que ja res pot haver-hi més enllà.

Doncs hi ha, més enllà: hi ha l’ardencia de l’estiu, el mustigar-se les flors i caure el fruit, enterrant-se, i el morir tot, a l’últim. I damunt de la terra nua, hi cauen les neus i sembla que ja tot s'ha acabat. No més el pagès serva la fe: amaga la llavor en el sí misteriós de la mort, i s'espera. I a fe que tot sembla que s'hagi acabat.

El sol va fugint enllà del horitzó; la terra es va refredant: es la fi. Però, heus aquí que en mig de la neu i a mitja nit, compareix un noiet tot nu que riu i brilla...

Ha tornat l'Infant! Ha tornat l'Infant! Tot torna a començar! La vida es eterna, doncs? Els homes, arraulits en les cabanes, riuen; i els que s'havien apinyat en les ciutats resplendents d'artificis per oblidar la mort de la natura, riuen també; i igualment, els que peregrinaven pensatius per la immensa obscuritat dels camps.

—L'Infantó ha tornat!— i tots es senten infants de nou, i no se senten del fred. Què hi fa el fred, què hi fa la neu, què hi fa la desolació de la terra i la obscuritat de la nit? No hi ha tal fred, ni tal obscuritat, ni la mort: l'Infant ha tornat. I tothom se’n va a la festa per la neu de la nit.

Aquest Noi rialler que hi ha a l’altar, és l’Etern Infant que hi ha al bell fons de la nostra ànima. No el sentiu algun cop, i fins sempre si tant voleu? [...]

Doncs, algun motiu d'etern somriure hi deu haver en el bell fons de totes les coses.

I aquest motiu deu ésser el que somriu a dins de nosaltres a la fi de tota tempestat: el nin innocent que duem dintre i que sap mes que nosaltres i que es lo millor de nosaltres mateixos.

I d'això fem la festa per Nadal. Quina grossa festa!

La festa del Nadal, d'aquest poder que tenim d'eterna naixença, de renàixer sempre de nosaltres mateixos, de fer de la nostra vida un començament infinit, d’ésser sempre una mena de nins.

De veure cada cosa com a nova, com si la veiéssim per primera vegada: amb sorpresa, amb innocència, amb mitja rialla. De portar la nostra vida amb un bell tant se me’n dona; de deixar-la portar pel sant instint de l'ànima.

Doncs, que la nostra mitja rialla sigui sempre purificadora de la fel de l’experiència, dels mals humors del dolor, del coragre de la lluita. Que la nostra ànima resti sempre pura com d'infant, sota qualsevulla màcula. Hem de refer cada dia, a cada moment, la nostra innocència. No fou això lo que volgué dir aquest Infant del Nadal, a son temps, quan, acaronant als nens petits, digué als seus deixebles: «En veritat us dic que el que no rebi el regne de Deu com un nin, no hi entrarà»? Doncs, pobre d'aquell que no sàpiga fer-se nin!

Mireu la taula del dinar de Nadal. Al voltant del pare, riuen els fills, riuen els nets en son flor, riuen els més xiquets que se senten agermanats amb els més grans, i fins amb el pare i la mare; i a braç de la mare, més jove, riu el que acaba de arribar i que encara no sap res. I aquest es el mestre de tots, perquè la seva rialla es la més pura. Tots som nins a la taula de Nadal. Oh! Quina alegria la del Nadal etern...!

Joan MARAGALL

dijous, 22 de desembre del 2011

De Memorials, Centres de Cultura... i de l’administració fins a la sopa

Sense que entre ambdues institucions hi hagi cap relació directe, ahir i avui s’han donat a conèixer els nous responsables del Memorial Democràtic i del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB). No tinc res contra els flamants nous càrrecs. Un no el conec i d’en Marçal Sintes (nou director del CCCB) en llegeixo articles i en tinc les millors referències. Però a risc de semblar insensible i sense apreci per la cultura (dec ser una mena de rude asilvestrat i materialista), confesso que tenia la secreta esperança, ara del tot frustrada, que la crisi obligués a tancar totes dues institucions (i d’altres que ara no venen al cas i que si les dic potser em guanyo algunes enemistats més).

Del Memorial Democràtic, entre la indefinició, l’edifici que amenaçava ruïna, les sospites de corrupció o mala gestió i els precedents a bastament denunciats de dirigisme i falsificació històrica dels anteriors responsables, pensava que ja n’hi havia prou per deixar-ho córrer i estalviar uns recursos no només inútils sinó que podien acabar sent contraproduents.
Josep Ramoneda

Més difícil m’imaginava que podia ser acabar amb el CCCB. Ha estat un aparador lluminós. El seu director fins ara, un Josep Ramoneda que semblava vitalici en el càrrec, té bona fama, bones connexions amb el món intel·lectual i ha estat sempre protegit pel progressisme d’esquerres del país i molt ben vist pel fustigadors del nacionalisme català (Arcadi Espada o Manuel Trallero, per exemple). A més, intel·lectuals de renom de diversos països que han visitat Barcelona convidats pel CCCB ja feien córrer uns papers de suport al fins ara director.

No puc jutjar la trajectòria del centre i possiblement està plena d’aspectes positius i per tant en cert sentit puc ser injust, però la meva impugnació a l’existència d’aquesta entitat ve d’arrel. La Diputació de Barcelona (aquest ens tant eteri i opac però amb força pes econòmic) n’és una de les principals sostenidores. Si encara han de subsistir les Diputacions, aquesta és la missió d’una Diputació?

CERC
Cada dia, quan vaig a treballar, passo pel carrer Montalegre. Primer passo per davant d’un edifici que és el Centre d’Estudis i Recursos Culturals de la Diputació de Barcelona. Seguint per la mateixa acera, i sense solució de continuïtat, passo per davant del CCCB, on també participa la Diputació. No, no és el mateix. La vocació cultural de la Diputació és gran perquè es tracte de dos edificis diferents i dos organismes també diferents.

És que la societat civil no té capacitat per gestionar i mantenir institucions que puguin desenvolupar aquests rols sense l’omnipresència de l’administració? No hi ha un Ateneu Barcelonès? No hi ha un CaixaForum? No hi ha una colla d’universitats amb seu a Barcelona (per cert, una amb la facultat de filosofia davant per davant dels edificis dels dos centres esmentats)?

La subsidiarietat és una doctrina poc practicada per aquestes terres (especialment al carrer Montalegre) Sembla que la crisi encara no es prou dura!

PS (23.12.11): Avui Jaume Clotet, al Singular digital, despres de criticar les hipocreises sobe el nomenament de Sintes, proposa canviar el nom del CCCB. Si s'ha de mantenir no estaria de més el canvi proposat (i que fos més que un simple canvi de nom!).

dimecres, 21 de desembre del 2011

Missa en memòria de Rosa Deulofeu: 7 de gener 2012

Com cada any, la missa en memòria de la Rosa es farà a la Parròquia de Sant Agustí, de Barcelona (Plaça Sant Agustí, 2 – Metro línia 3 Liceu), el dia 7 de gener de 2012 a les 19 h. Presidirà el Cardenal Arquebisbe de Barcelona, Mons. Lluís Martínez Sistach.

Ens ajudarà a mantenir més viva i actuant la seva memòria.


Rosa Deulofeu González neix a Barcelona el 29 d’abril de 1959 i és batejada el 7 de maig a la Parròquia de Sant Jaume. Inicia la seva gran vocació en el treball diocesà en el Moviment de Centres d’Esplai Cristians i l’Escola de l’Esplai de la Fundació Pere Tarrés. L’any 1990 l’arquebisbe de Barcelona la nomena delegada de Joventut de l’arxidiòcesi, des d’on desenvolupà una gran tasca i activitat fins a la seva mort, el 5 de gener de 2004.



diumenge, 18 de desembre del 2011

Vaclav Havel

En la mort de Havel un bon record a El Café de Ocata. Especialment oportuna i inspiradora la referència a la política com a art de l'impossible. Val la pena rellegir Vaclav Havel.

Recordo un article seu de fa anys, que en castellà portava per títol "La cultura de todas las cosas". El vaig difondre com un missatge valuós, on d'alguna manera incidia en aquesta idea de la millora de les coses i d'un mateix. Miraré de recuperar-lo.

dilluns, 5 de desembre del 2011

Els combats de Xavier Melgarejo

Avui, al butlletí intern de l'Escola Cristiana de Catalunya (fecc informa) s'ha publicat aquesta nota inicial, que reprodueixo:
No és pas la primera vegada que el nom de Xavier Melgarejo apareix en el fecc informa. En Xavier, director del col·legi Claret de Barcelona, és formador a l’Escola de Directius i ha col·laborat en diferents accions formatives de l’Escola Cristiana. També n’hem fet esment per la publicació d’algun article o per la seva presència en algun mitjà de comunicació. 
Sovint aquestes intervencions han estat relacionades amb allò que, des del punt de vista educatiu,  podem aprendre de Finlàndia. El compromís de Melgarejo per l’èxit escolar de tots els seus alumnes l’havia portat, ja des de l’any 1991, a fixar-se en el que passava en aquest fred i llunyà país nòrdic. Molt abans, per tant, que els primeres llocs en les avaluacions internacionals posessin de moda el sistema educatiu finès. Ell n’ha esdevingut el principal expert, ja que no ha tractat només de conèixer el que es fa a Finlàndia, sinó de contrastar-ho amb la seva experiència i penetrar en el fons de les claus de l’èxit i aplicar aquest ensenyaments a la seva escola.
El combat de Melgarejo no és només pel coneixement, sinó per la transformació i la millora de la pràctica educativa. Sense enlluernaments, sabent valorar també allò que aquí podem estar fent bé. En aquesta línia, també ha tingut que sortir sovint en defensa de l’escola concertada, tant incompresa encara en determinats ambients.
La generositat d’en Xavier ha permès difondre aquesta realitat i està sempre disposat a tots els serveis que puguin redundar en la millora de l’educació. Així, polítics de diferents signe han recorregut a ell per tal que els introduís en el model finès i els organitzés viatges per conèixer in situ el sistema educatiu de Finlàndia.
Ahir diumenge, La Vanguardia, a la pàgina 40, va fer públic allò que, en els cercles més proper al Xavier i al col·legi Claret, ja ens havia commogut, des de feia setmanes. En Xavier està lliurant un nou combat, ara contra una greu malaltia que el té molt impossibilitat i contra la desesperança que la seva situació pot provocar en ell, en la seva família i en el seu entorn.
El resultat de la malaltia és incert, però el combat de l’esperança l’està guanyant en Xavier, així ho testimonien ell i els seus metges. I, un altra cop amb la seva immensa generositat, lluita per encomanar aquesta esperança i encoratjar-nos a tots en el combat educatiu.
Aquestes circumstàncies van arribar al periodista Josep Corbella i ahir ens va regalar, amb una pàgina del seu diari, el moment que està vivint, com afronta la malaltia des d’una fe que, lluny de malmetre’s, s’ha intensificat i com sintetitza el seu missatge educatiu: educar amb afecte i exigència, que els nois i noies sentin que són estimats incondicionalment, però que alhora són exigits a ser responsables.
Us enllaço aquí la informació publicada ahir. Molt més que una notícia és un missatge que podem fer ben present en aquest advent. En aquesta setmana laboralment tant estranya, us recomanem que li dediqueu temps, no només de lectura, també de reflexió o meditació.