dimecres, 31 d’agost del 2011

El PSUC (o ICV) i Heribert Barrera

Heribert Barrera
Potser algú es va sorprendre per les reaccions de Jaume Bosch, d’ICV, en la mort del patriota Barrera, retraient la seva actuació el 1980 quan va possibilitar la investidura de Jordi Pujol com a president de la Generalitat. Certament deplorables tant pel fons com per la forma. L’actuació de Barrera va ser plenament responsable, legítima i democràtica. Lamentable, doncs, Jaume Bosch, però no gens sorprenent. De fet hi ha una continuïtat històrica perfecte en l’actitud política d’ICV i la del seu precedent, el PSUC.

Permeteu-me una anècdota personal per exemplificar-ho. Era el 1978, en plena transició (i crec que sense la constitució enllestida encara). A la Universitat Autònoma de Barcelona es va convocar un claustre general de caràcter gairebé constituent per “democratitzar” els estatuts i, un cop aprovats els nous estatuts, elegir rector.

Josep Laporte

El PSUC controlava tots els ressorts d’aquella universitat i Josep Laporte, per aquella època considerat un “company de viatge” dels comunistes catalans, n’era el rector que pilotava el procés. El PSUC es va quedar amb un pam de nas quan dos anys després, Pujol va cridar Laporte a formar part del seu govern, en el qual es va mantenir una bona colla d’anys.

Jo tot just iniciava els meus estudis de magisteri a l’escola de mestres de la UAB (una escola on el control del professorat per part del PSUC era abassegador) i, mig casualment, vaig ser dels elegits en assemblea d’alumnes per representar aquell col·lectiu en el claustre de la UAB.

Heribert Barrera era professor de química a la facultat de ciències i també membre del claustre i va tenir la gosadia de presentar la seva candidatura com a rector, desafiant el que tothom donava per fet, i el PSUC –en aliança amb el PSC- havia decidit, que era la continuïtat del Dr. Laporte. Des d’aquelles sessions de claustre vaig poder experimentar el menyspreu –i fins i tot manca de respecte personal- amb el que els espigons del “partit” van tractar Barrera, fins a ridiculitzar-lo. Humanament molt lamentable.
  
Josep Pallach

Res d’estrany, però. Els de la meva escola de mestres, eren els mateixos que havien arraconat al polític socialista, pedagog i patriota, Josep Pallach, també professor a l’Autònoma al retorn del seu llarg exili, i mantenien un espès silenci sobre la seva persona, la seva obra i el seu pensament pedagògic. No se si van arribar a la perfecció estalinista de fer-lo desaparèixer de les fotografies, però no sembla que els manquessin les ganes. Vaig passar tres anys en aquella escola i ningú em va parlar mai de Pallach, tot i que n'havia estat dels fundadors.

Jaume Bosch, com tot el seu partit, segueix en la mateixa tradició, sense propòsit d’esmena, i encara amb ínfules de superioritat moral. Potser ja els hi hem rigut massa les gràcies a tots aquests, no?

dimarts, 30 d’agost del 2011

Com construir estat en un país sense models

El debat (per dir-ne alguna cosa) sobre el futur de les diputacions, suscitat a ple estiu per un candidat, Rubalcaba, que necessitava alguna cosa per fer bullir l’olla (ara la reforma constitucional ja ha fet vessar l’olla i ha apagat el foc Rubalcaba), a Catalunya ha evidenciat, un cop més, una absoluta manca de models.

Els partits catalans només han sabut balbucejar vaguetats o tirar pilotes fora, precisament sobre una qüestió, l’ordenació del territori, que sempre s’ha volgut vincular a l’essència de l’autogovern. Malauradament aquesta mancança no s’evidencia només en relació a l’organització territorial i administrativa del país. S’ha insistit molt en que l’independentisme no té un full de ruta clar per assolir la independència, però encara és menys clar el full de ruta per l’endemà: Quina política internacional? Quin model de defensa? Quin model energètic? Quina model d’administració pública o de justícia?

No és tant sols que els partits no tinguin aquests models perfilats, la sensació és que ningú hi pensa ni hi treballa. Tantes fundacions i pretesos think tank però les seves preocupacions i ocupacions no semblen arribar mai al moll de l’ós de les polítiques d’estat. Per entendre’ns, parlem molt més de pau i de cooperació que no pas de geoestratègia o de comerç internacional.

La Generalitat, al llarg d’aquests anys, i especialment en els primers governs Pujol, ha anat fent millor les coses que els governs estatals de torn, però gairebé sempre, el que s’ha fet han estat les mateixes coses que feia l’estat i sense qüestionar-ne el model de fons. S’han gestionat bé –o millor que l’estat- les transferències rebudes, però no s’ha innovat prou. Tret d’algunes iniciatives massa excepcionals, fruit de la gosadia i el coratge –com en el seu dia va ser la creació de TV3-,  poques vegades s’han creat autèntics models propis.

Sempre s’ha dit que aquestes eren les limitacions de l’autonomia, però ara que el sentiment independentista creix caldria veure propostes –o saber que s’hi pensa i es treballa per elaborar-les- que puguin omplir de contingut aquest anhel de construcció d’un estat propi.

divendres, 12 d’agost del 2011

G. K. Chesterton a la plaça Catalunya

Chesterton(1874-1936) el genial i inqualificable autor anglès, gegant de la polèmica, sembla que va visitar Catalunya deu fer quasi un segle. Llegint un dels seus llibres més significatius (Ortodòxia), m’ha semblat ben bé que Chesterton visités la Plaça Catalunya tot just fa dos mesos, pel retrat de determinades actituds que bé s’escauria als “nostres indignats”:

“...nuestro rebelde es escéptico; no confía plenamente en nada. Como no tiene lealtad, nunca podrá ser un verdadero revolucionario. Quisiera denunciar algún mal, como hace el revolucionario verdadero, pero se lo estorba su desconfianza general de todas las cosas. Porque la denuncia implica algún modo de doctrina moral, y nuestro revolucionario no sólo duda de la doctrina por acusar, sino de la que pudiera fundar la acusación. (...) A fuerza de alzarse contra todo, ha perdido el derecho de alzarse contra cosa alguna.”