divendres, 30 d’octubre del 2009

Mirar al cel

En aquest temps de modernitat avançada en el que vivim (la postmodernitat crec que va ser un xarampió o una febrada de creixement que molts ja han superat), la qüestió de les adscripcions religioses personals no és pas simple. És poden donar en plans molt diversos i en infinites combinacions: el sociològic, el cultural, l’ètic, el de fe i creença... En què creuen els que creuen, és un interrogant ple de sentit.

Sens dubte un dels elements nuclears de la dimensió de fe és tot allò que resta més enllà de tota dada empírica. Resurrecció, vida eterna, el més enllà de la mort, el cel... són aspectes on és verifica allò més pregó de la dimensió creient. El calendari catòlic, amb les festes contigües de Tots els Sants i dels Fidels difunts, ens proporciona una ocasió d’aturar-se i esguardar o esguardar-nos.

Però no és fàcil parlar-ne, no ja per un suposat ambient hostil, sinó perquè costa trobar les paraules que expressin de manera intel·ligible per als altres allò que tu sents, experimentes o creus. Ho potser també perquè no ho tenim prou reflexionat. Les dificultats d’expressió poden ser sovint indicatives d’una manca de clarificació personal. M’hi reconec. Possiblement jo no hagués fet aquesta anotació sinó m’hagués arribat el comentari de la Paraula que setmanalment escriu José Antonio Pagola i que en motiu de la festivitat d’aquest diumenge titula Creer en el cielo.

El que ell expressa em ressona com a propi i no seria capaç per ara, d’afegir-hi res ni de matisar: Creure en el cel és per a mi resistir-me a acceptar que la vida de tots i de cada un de nosaltres és només un petit parèntesi entre dos immensos buits (…); rebel·lar-me amb totes les meves forces que aquesta immensa majoria d'homes, de dones i de nens, que només han conegut en aquesta vida misèria, fam, humiliació i sofriments, quedi enterrada per sempre en l'oblit (...); apropar-me amb esperança a tantes persones sense salut, malalts crònics, minusvàlids físics i psíquics, persones enfonsades en la depressió i l'angoixa, cansades de viure i de lluitar (...). No em resigno que Déu sigui per sempre un "Déu amagat", del que no puguem conèixer mai la seva mirada, la seva tendresa i les seves abraçades.

Això és un tast, però recomano llegir-lo íntegrament no és pas gaire extens ni feixuc però si ple de profunditat i significat. Algú podria pensar que, amb la que està caient, parlar del cel, o mirar al cel, és una forma d’escapisme. Res més lluny de al veritat!. L’esperança no és cap fugida, sinó una il·luminació de la realitat que ens la fa copsar amb tota la seva profunditat i no amb la mirada superficial amb la que acostumem a esguardar el que ens envolta.

dilluns, 26 d’octubre del 2009

Islamisme i amenaça totalitària

L’islamisme és l’amenaça totalitària de la humanitat en el segle XXI, tal com el comunisme i el nazisme ho foren en el segle XX. Potser d’aquesta segona part de l’afirmació ens en vàrem donar compte massa tard i encara resten alguns dels que han volgut ocultar o dissimular la estreta identitat entre ambdós formes de totalitarisme. Després del regueró de morts i barbàrie que cadascun ha deixat, el joc de discutir quin era pitjor, només pot ser fruit del cinisme més brutal o de la devastació moral més absoluta.

Constatar el risc de l’islamisme (dic islamisme i no pas religió islàmica!) és a l’abast de qualsevol observador de la realitat mínimament informat. Sorprèn, per tant, el silencia que a casa nostra es fa sobre aquesta qüestió. Una part important dels nostres laicistes estan tant malaltissament obsessionats amb l’església catòlica que per a minoritzar-la socialment no s’estan de fer la gara gara a l’islamisme.

Per tot plegat m’ha sobtat, positivament, llegir avui a l’Àngel Colom, persona de provat pacifisme i bon coneixedor del món islàmic, que s’expressa amb aquesta claredat i contundència: Occident no es pren prou seriosament la lluita contra l'islamisme. La gent creu que es tracta només d'una flamarada i que passarà. No és així. L'islamisme radical és el front més perillós que hi ha avui al món contra la democràcia. L'hem de combatre com vam combatre el nazisme i el comunisme.

L’entrevista de la que he extret aquest paràgraf és molt interessant per que tracta amb la mateixa claredat d’idees qüestions d’actualitat ben diferents, entrar-hi ens portaria molt lluny i a terrenys potser encara més polèmics, però la recomano.

divendres, 23 d’octubre del 2009

Barcelona capital del "papanatisme" multicultural

Més d’un cop, parlant amb educadors del nou context multicultural que es dona a les nostres escoles, he utilitzat el concepte –poc científic, però expressiu- de papanatisme multicultural per expressar allò en el que no hem de caure. Acollida, respecte, valoració de la diferencia... però sense papanatisme multicultural.

Què és aquest papanatisme? Amb aquest terme em refereixo a totes les renuncies a la pròpia identitat en ares a un mal entès respecte, que cauen en una mena d’asèpsia cultural, artificial i ridícula. Exemples? Barcelona, que és la capital mundial d’aquest papanatisme, i per extensió tot Catalunya, ens forneix d’abundants exemples. El darrer: canviar el nom de les vacances escolars de Nadal pel de vacances d’hivern.

La premsa ha publicat múltiples reaccions, majoritàriament negatives, a la peregrina proposta. Poc es pot afegir a l’editorial a el Períodico o als articles, entre altres, de Pilar Rahola, Empar Moliner o Josep M Fonalleras.

M’ha agradat, especialment, el repte plantejat per aquest darrer. Si els que hi ha al darrera d’iniciatives com aquesta, n’estan convençuts i volen ser conseqüents, perquè no enfilen el problema per la directa i deixen de marejar la perdiu. Si són tant valents que declarin laborable el dia de Nadal. I que deixin de molestar! El país té molta feina a fer, i l’educació encara més, per què ens distreguin amb collonades d’aquesta magnitud!

Quedi clar: com a catòlic m’importa un bledo quin nom posin a les vacances, però com a ciutadà em doldria molt que el govern del meus país fes aquest insòlit i absurd gest d’autoodi.

La història de Déu fet home, nascut de dona, pobre i en una establia, seguirà sent, per a creients i no creients, una de les històries més belles de tots els temps. Carregada de tendresa i d’esperança per a tots.

dijous, 22 d’octubre del 2009

És Maragall el Conseller d’Educació?


Des que Ernest Maragall va ser nomenat Conseller d’Educació, ara farà tres anys (ho va publicar el DOGC), gairebé sempre que l’he sentit o l’he llegit he estat molt, o del tot, d’acord amb les seves paraules. Malauradament podria afirmar el contrari pel que fa a les actuacions del Departament que dirigeix.

En tot el procés d’elaboració de la llei d’educació, m’ha passat quelcom semblant. La música sonava bé, però la lletra era tota una altra cosa i feina hi ha hagut en canviar els redactats de l’avantprojecte o del mateix projecte que eren nefastos en diferents aspectes i del tot allunyats de la melodia que Maragall no ha parat de tocar.
Ahir vaig tornar a tenir l’oportunitat d’escoltar Maragall en una conferència, i em va passar el mateix. El seu discurs, més estructurat que de costum, va ser interessant i lúcid. La seva reflexió va transitar pels diferents agents del nostre sistema: els centres, els mestres i el professorat, l’administració, les famílies, la societat i l’alumnat. Em va tornar a agradar molt el que va dir. M’identificava plenament amb el que deia. Però a mesura que la conferència avançava, m’anava assaltant el dubte. El qui parlava era el Conseller d’Educació de Catalunya o ho era d’alguna terra llunyana?

Aquest dubte em va portar a una autèntica torbació en arribar a la meitat de la conferència i enfilar el tema de l’administració. Mentre Maragall parlava d’autonomia dels centres, de més criteri i menys norma, jo no podia oblidar, per exemple, els quasi currículum que, vorejant el ridícul, el Departament vol imposar per al tram 0-3 anys. Quan Maragall parlava d’una administració més lleugera, més prima i que no aclapari, jo pensava en les zones educatives i els seus comissaris (directors, em sembla que en diuen), càrrecs de recent creació i que no en substitueixen cap altre, i com de difícil deu ser aprimar l’estructura quan cada dia hi ha més gent a l’administració. Quan parlava de planificar correctament, em venia la imatge de la improvisació i la manca total de transparència que a rodejat l’operació 1:1 d’ordinadors a les aules de secundària (Hi ha hagut algun tipus de concurs o procés obert de concurrència per seleccionar els centres que hi participen? I per seleccionar TOSHIBA per a tenir l’exclusiva dels ordinadors? I per seleccionar PromoCaixa com a canal distribuïdor dels ordinadors també en exclusiva? I pel programari? I per la formació? ...). Quan parlava que l’administració ha de dotar adequadament, recordava el desastre d’enguany amb els PQPIs o les llars laborals, al que vaig destinar l’anotació d’ahir i que és literalment indignant. També el drama de voler fer escola inclusiva sense recursos ni per a pagar els vetlladors estrictament necessaris.

Quan va tornar a repetir el mantra de la igualtat de drets i deures de l’escola concertada, ja no vaig poder més i vaig començar a malpensar, sort que ja estàvem al final de la conferència. Maragall no és Conseller de Catalunya, deu ser-ho de Freedonia, de la Ínsula Baritaria o d’algun lloc que desconec.

Aquest matí, en llevar-me, la perplexitat no m’havia abandonat. Dedicant-me a l’educació com em dedico (més hores al dia del que seria saludable, tothom té els seus vicis), voldria saber qui és el veritable Conseller d’Educació de Catalunya.

També podria ser que aquesta distorsió cognitiva només la tingui jo. Si és així, prometo anar al metge i procuraré no oblidar la medicació cap dia. I així deixar de donar la llauna en el blog i parlar del bonic paisatge de la tardor.

dimecres, 21 d’octubre del 2009

Treball i Educació castiguen als febles, Montilla s’ho mira i calla!

Sempre plou sobre mullat. Treball ha portat a la fallida 25 llars infantils laborals de caràcter social, com ja he denunciat des d’aquí, i ara els ofereix una almoina per acabar l'any i tanca definitivament la finestreta i dona per acabat el problema! Ahir, el director general de Relacions Laborals, Salvador Álvarez deia a el Períodico que tampoc hi haurà més convocatòries per canalitzar els diners que aportava Treball.

Educació diu que no va amb ells, però aquestes llars estan autoritzades per aquest Departament com a centres de primer cicle d’educació infantil, que és qui té les competències sobre tota l’educació infantil. La flamant llei d’educació de Catalunya diu: el Departament (és refereix al Departament d’Educació!) pot subvencionar l'escolarització d'infants en llars d'infants de titularitat privada que desenvolupen l'activitat amb finalitat essencial de servei, d'acord amb la programació i els criteris de preferència que s'estableixin per reglament, entre els quals hi ha d'haver la satisfacció de necessitats d'escolarització d'infants en entorns socioeconòmics o culturals desfavorits i en zones rurals (article 198.3).

Las llars laborals compleixen fil per randa els criteris de preferència que esmenta la llei. Diran que ja les subvencionen i, si és cert, que algunes reben 800 euros per nen i any. Però si la llars en comptes de ser d’iniciativa social és municipal, la subvenció del Departament d’Educació es multiplica pot arribar als 1800 euros per nen i any. Aquesta discriminació no està motivada per motius de renda familiar ni cap altre dada social, tant sols de titularitat del centre: municipals, 1800 euros; iniciativa social 800 euros!

El President Montilla (el campió de les polítiques socials) té una carta del 24 de juliol on es denuncia aquesta situació i se li demana la intervenció, però encara no s’ha dignat a contestar. I es que això de les polítiques socials el deu tenir molt ocupat.

Però la política social dels departaments de Treball i Educació, i per extensió del govern Montilla, encara té altres excel·lències. Enguany Treball ha denegat l’ajut a molts Programes de Qualificació Professional Inicial (PQPI), el darrer recurs formatiu dels alumnes fracassats a l’ESO (que malauradament a Catalunya no són pocs!). La baula més feble del sistema. I Educació? Educació ignora el mandat de la Llei d’educació ja citada, i vigent des del passat 17 de juliol, que declara “gratuïts i universals els Programes de Qualificació Professional Inicial” (article 5.2 d).

Com si sentissin ploure -avui és un dia plujós-. Potser és podria escriure al President, per tal que s’arbitri algun mecanisme perquè Treball i Educació deixin d'expulsar-se el mort de sobre contínuament, però pel cas que fa...

dimecres, 14 d’octubre del 2009

La pedagogia necessita màrtirs?

La història d’aquest país –i la del nostre etern veí- és tant salvatge que dona per a un extens martirologi civil. Massa personalitats que, tràgica paradoxa, els mèrits més rellevants de la seva vida acaben sent la seva mort. El president Companys n’és un representant eloqüent.

Enguany, amb la commemoració dels 100 anys de la Setmana Tràgica, torna el record per una de les seves víctimes, el pedagog Francesc Ferrer i Guardia, executat a la presó del castell de Montjuïc de Barcelona, el 13 d’octubre de 1909, injustament acusat d'haver estat l'instigador de la revolta. Executat en el mateix lloc on, 31 anys i dos dies després, seria també executat Lluís Companys. Ambdós després de judicis militars irregulars o propers a la farsa. Ambdós clarament innocents dels delictes dels que se’ls imputava i morts per raons merament polítiques.


El dramàtic paral·lelisme entre ambdues figures m’ha portat a manllevar el títol de l’obra d’Enric Vila sobre Companys La veritat no necessita màrtirs. El centenari de la mort d’un i la reparació exigida respecte l’altra, els fan avui compartir cert protagonisme en els mitjans.

Cal recordar la Setmana Tràgica i Ferrer per recordar com n’és de fàcil i irracional la pendent de la violència, l’espiral de la venjança i com n’és de difícil construir una justícia justa. Cal recordar i reparar les víctimes. Però seria del tot extemporani reivindicar la pedagogia de Ferrer. Ni la seva obra pedagògica ni l’experiència de l’Escola Moderna mereixen una hagiografia, amb un espai contextualitzat a la història de la pedagogia n’hi ha prou. El cas Ferrer és un cas polític i civil més que no pas pedagògic.

dimecres, 7 d’octubre del 2009

Costum malsana


Hi ha dies, com avui, que sospites que el costum de despertar amb un programa informatiu de la ràdio, pot ser greument perjudicial per a la salut.

Quan el ventilador de la porqueria està a tota potència i de matèria primera no en manca, pots arribar a tema que aquesta porqueria es trameti per les ones: la trama de corrupció del PP cada dia més estesa i tupida, els informes del tripartit que es multipliquen exponencialment, el cas Millet que és un no parar, les plataformes sobiranistes que es barallen... Tot plegat en un context de crisi prou greu on, per exemple, la cua de l’INEM no és una figura retòrica sinó una realitat ben tangible (com cada matí puc comprovar fent el meu trajecte habitual que passa per davant de l’OTG del carrer Sepúlveda).

Sort que també pots escoltar com la mesa del Parlament, sempre amatent a les necessitats de la gent i als problemes del país, es va dedicar ahir a discutir sobre si s’han de poder fer fotos a ses senyories quan estan en un lloc públic (com ho és l’hemicicle del propi parlament!), encara que alguns estiguin jugant amb els telèfons mòbils que els subministra el propi Parlament i paguem entre tots.

Com deia aquell, i encara no passen més coses perquè Déu no vol!

dilluns, 5 d’octubre del 2009

Dilluns, les 8 del matí

Passant pels carrerons estrets del Raval de Barcelona, mig contenint la respiració, per la fortor dels pixats, salvant els que em pidolen una cigarreta o un euro, m’he d’apartat per donar pas a la grua de la guàrdia urbana. Deu ser l’únic servei municipal que funciona a ple rendiment! Bon dia Barcelona!

dijous, 1 d’octubre del 2009

La maledicció de Sísif i les llars d’infants: inaugurar i abocar al tancament

Fa pocs dies, el president de la Generalitat, José Montilla, inaugurant la nova llar d'infants de Canovelles, va afirmar tot cofoi que "cinc anys després pràcticament hem assolit del tot aquell objectiu (de 30.000 noves places) i, atenent les peticions dels ajuntaments, superarem aquella xifra, arribant a unes 41.000 places".

Mentre tant, el Departament de Treball ha deixat les guarderies laborals sense subvenció per a l’any 2009, sense previ avis. La qual cosa les aboca a una molt greu situació. De fet, el Departament ho va comunicar el mes de juny (del mateix 2009!!!), després de molt preguntar per part de les guarderies estranyades per la tardança en la convocatòria de la subvenció.

Avui «El Períodico» es fa ressò del problema. Afecta un col·lectiu petit, ja que només n’hi ha 25 d’aquestes llars a Catalunya, 13 de les quals estan adherits a la Fundació Escola Cristiana de Catalunya, però majoritàriament atenen població en situació molt desafavorida socialment i econòmica. Tot plegat fa més incomprensible la desídia de l’administració davant el problema generat. Té algun sentit l’esforç de construir noves places i abocar al tancament altres? Això és sinergia i la col·laboració entre sector públic i tercer sector?

Des de la FECC s’han fent gestions per cercar solució. Es va escriure als consellers de Treball i Educació i al President de la Generalitat, també s’ha presentat una queixa davant el Síndic de Greuges, sense pràcticament resposta per ara. Potser si la premsa en parla els responsables se’n faran més conscient i potser, fins i tot, s’afanyaran a fer alguna cosa.