dimecres, 30 de setembre del 2009

Homenatge al bisbe Joan Carrera

El Grup Sant Jordi de Promoció i Defensa dels Drets Humans està organitzant un homenatge de la societat civil catalana i de l’Església a qui en va ser el fundador, el bisbe Joan Carrera, traspassat tot just farà un any, el 3 d’octubre de 2008.


L’acte d’homenatge, presidit pel senyor cardenal arquebisbe de Barcelona Lluís Martínez Sistach, se celebrarà el dilluns dia 9 de novembre a dos quarts de vuit del vespre a la Basílica de Santa Maria del Mar de Barcelona.

L'extraordinària qualitat humana de Carrera i el valor inestimable de la seva obra social, intel·lectual, política i eclesial, ja han estat destacades abastament i no descobrirem ara res de nou. Que Mn. Carrera, o el bisbe Joan, va esdevenir un referent per a molts s'està posant de relleu una vegada més, ara en motiu de l'homenatge. Sense gairebé fer-ne difusió són moltes les adhesions que s'estan rebent.

Però el real homenatge no serà l'acte del dia 9, ni les paraules, sentides i sinceres ben segur, que s'hi pronunciaran. L'homenatge, per a un home de la seva integritat i donació total al servei de la fe, és el que cadascú de nosaltres pot fer en el dia a dia interpel·lat per l'exemple de vida i per les paraules que Joan Carrera ens ha deixat.

dilluns, 28 de setembre del 2009

La revolta contra el determinisme


La lectura de l’estudi sobre la Inclusió social a Espanya de la Caixa Catalunya, especialment a través dels titulars de premsa, pot ser desmoralitzador: La família pesa més que el col·legi en l’èxit de l’alumne, el nivell educatiu de la mare és el factor més influent en l’èxit acadèmic dels fills...

Amb aquests enunciats correm el risc de caure en un determinisme fatalista. No descobrim res de nou en reconèixer el pes de la família en la formació dels nois i noies, ni en adonar-nos de com de limitada és encara l’acció de l’escola per superar els dèficits familiars o de l’entorn. Res de nou, però cap conformisme!

La història de la pedagogia és la revolta permanent contra aquest –i altres- determinismes, és l’aposta constant per la capacitat de superació, de desenvolupament i canvi de la persona humana. En aquest sentit i, entre els molts exemples, només cal recordar l’obra de Lorenzo Milani al petit i paupèrrim poblet rural de Barbiana, a Itàlia. La claredat d’idees, la contundència i la radicalitat de les solucions de Milani, que avui poden semblar un xic simplistes però que són més actuals que mai, són un exemple d’això. Si l’entorn cultural dels alumnes de Barbiana era un desert fora de l’escola, que s’hi passessin el dia a l’escola i treballant de valent! El llibre denuncia escrit per aquests alumnes Carta a una mestra, és un clàssic al que cal recórrer en moments de confusió, a la recerca d’aquella transparència de Milani.


No es tracta de reduir els objectius per a aquells que poden tenir més dificultats, això és consolidar la segregació i potenciar els desavantatge. Cal donar més als que menys tenen!

L’escàs poder de l’escola per superar les desigualtat no pot ser la coartada per que aquesta oblidi les seves responsabilitats. I no son coses d’un capellà radical i visionari com Milani, el prestigiós informe PISA 2006 assenyala que la relació entre el rendiment escolar i l’índex d’estatuts socioeconòmic i sociocultural, no és determinista, en el sentit que hi ha estudiants desafavorits que obtenen puntuacions per sobre de la predicció i a l’inrevés. Les avaluacions de resultats, tant PISA com d’altres, indiquen que el factor “escola” –i qui diu escola, diu també professorat!- existeix! El determinisme no té lloc a la pedagogia.

dissabte, 19 de setembre del 2009

Corruptors i corruptes

Ahir vaig escriure una anotació al blog de xarxanet: Que el frondós arbre Millet no ens impedeixi veure la immensitat del bosc de la corrupció. Del cas Millet n’hauríem de saber treure conclusions, però sense precipitació, dona i donarà molt de si. Però, per tal que les conclusions serveixin per avançar, cal anar a fons i no hem de caure en hipocresies. Per això recomano llegir Una nació tan corrupta, el Lliri entre cards d'avui a l'Avui. Si, ja ho sé, aquest Sostres estripa, exagera, està passat de voltes... Que tranquils quedaríem si fos del tot veritat que només són coses d’en Sostres!

dijous, 17 de setembre del 2009

Escola 2.0 (1.0 per a la concertada?)

L’acord del Consell de Ministres de 31 de julio de 2009, pel que es formalitzen els criteris per a l’aplicació del Programa Escuela 2.0 aprovats per la Conferència Sectorial d’Educació (publicats al BOE Núm. 188 de 5-08-09), fixa entre els objectius del pla, aquest dos:
  1. Transformación en aulas digitales de todas las aulas de los cursos 5º y 6º de Educación Primaria y 1.º y 2.º de Educación Secundaria Obligatoria de los centros públicos, de acuerdo con las especificaciones mínimas que se determinen.
  2. Dotación de ordenadores para el uso personal de todos los alumnos de los cursos citados, matriculados en centros sostenidos con fondos públicos, en proporción 1:1, de acuerdo con las especificaciones mínimas que se determinen.
Ambdós objectius es refereixen als mateixos centres? No!
L’objectiu 1 està reservat als centres públics, el 2 s’estén també als privats concertats. De la mateixa manera està actuant la Generalitat pel que fa al seu pla de digitalització a l’educació secundària. Això vol dir que els centres privats concertats no reben cap ajut ni cap dotació per a les infrastructures de connectivitat i subministrament elèctric ni d’equipament de les aules que ha de permetre que funcionin els ordinadors, cosa que l’administració assumeix en els centres públics.

Fins ara cap govern ha volgut considerar les amortitzacions com una despesa de funcionament dels centres concertats. I quan calen inversions concretes vinculades a programes governamentals tampoc les assumeix l’administració. Com s’han de fer, doncs, les inversions en aquests centres?

On endollarem els ordinadors a l’escola concertada? Potser els hem de fer anar amb manivela!

dilluns, 14 de setembre del 2009

Comença el curs: deixem treballar a l'escola!

Més enllà de les infrastructures i recursos, més enllà de tota mediació (continguts, tècniques, llibres de text, ordinadors...), l’educació és sempre, en essència, la relació entre dos subjectes actius: educador i educand.
Potser mai com ara es parla tant d’educació i la societat se’ns mostra preocupada. Però preocupar-se no és fer feina! El primer deure educatiu de la societat, de cadascú de nosaltres, és encoratjar els primers protagonistes. Tractar el professorat com a professionals que són, això és confiança i exigència. Animar els estudiants en la seva tasca. L’escola no ha de ser una experiència penosa, però tampoc és un espai lúdic. Cal atenció, concentració, treball... esforç.

Avui comença el curs escolar. Que l’escola i els seus protagonistes sentin l’afecte i la confiança de la societat i deixem-los treballar.

I avui, encertat com de costum, Gregorio Luri ens proposa 10 punts per ajudar-nos a recuperar la fe perduda en el nostre sistema escolar:
  1. Decretar 10 anys de pau educativa
  2. Concedir la màxima autonomia possible als centres disposats, de veritat, a gestionar-la
  3. Seleccionar rigorosament els docents
  4. Dirigir les inversions educatives de manera selectiva allà on són més eficaces: en la detecció precoç de problemes d'aprenentatge i en la seva immediata recuperació
  5. Ser molt més ambiciosos amb els nostres objectius
  6. Estudiar si existeix o no coherència entre les noves tecnologies i les pràctiques escolars tradicionalment humanitzadores, com la lectura
  7. Ser agosarats combatent el fracàs escolar allà on està enquistat amb noves mesures
  8. Redefinir els moviments de renovació pedagògica
  9. Retornar-li al saber la seva objectivitat i la rellevància perduda
  10. Esborrar immediatament els propòsits merament decoratius dels projectes educatius
I encara, mig de puntetes, afegeix una onzena mesura: estudiar com estimular la vocació docent entre els homes.

Molt bon inici de curs! 

diumenge, 13 de setembre del 2009

El 13 de setembre de 2009

La gent que sortia a la televisió un cop havia votat expressava, per sobre de tot, emoció.

Cada cop veig més clar que el que aquest 13-09-09 a Arenys sigui una costellada, com alguns han pretés ridiculitzar, o l'inici d'un camí de plenitud, depen només de nosaltres.

divendres, 11 de setembre del 2009

Diada per a la dignitat nacional

La diada no és la festa nacional de Catalunya. Festa? Res a festejar!
El dia que declarem la independència ja tindrem data per a la Festa Nacional. La diada nacional de l’11 de setembre és un dia de memòria i afirmació de la dignitat nacional.
Som una nació i, com a tal, Catalunya és subjecte –reconegut o no- de la integritat dels drets de les nacions. Començant pel de l’autodeterminació.

dijous, 10 de setembre del 2009

11 de setembre de 2009, i sempre amb vent de cara!

Ara mateix enfilo aquesta agulla
amb el fil d'un propòsit que no dic
i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis
que anunciaven taumaturgs insignes
no s'ha complert, i els anys passen de pressa.
De res a poc, i sempre amb vent de cara,
quin llarg camí d'angoixa i de silencis.
I som on som; més val saber-ho i dir-ho
i assentar els peus en terra i proclamar-nos
hereus d'un temps de dubtes i renúncies
en què els sorolls ofeguen les paraules
i amb molts miralls mig estrafem la vida.
De res no ens val l'enyor o la complanta,
ni el toc de displicent malenconia
que ens posem per jersei o per corbata
quan sortim al carrer. Tenim a penes
el que tenim i prou: l'espai d'història
concreta que ens pertoca, i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer i tot és possible.
Ara mateix, de Miquel Martí i Pol

dimecres, 9 de setembre del 2009

Internet, la revolució cultural que ha d’entrar a l’escola

Els avenços científics i tecnològics, cada cop més, s’interrelacionen i es succeeixen en un continuum, que converteix en un mer divertimento allò de “l’invent de l’any, de la dècada o del segle”. Però si hi ha un fenomen que mereix la categoria de “revolució cultural” o, dit d’aquella manera que queda tant bé, de canvi de paradigma, és Internet i les possibilitats d’accés cada cop més universals a aquesta xarxa.

Més enllà de l’aparició dels PC o d’altres ginys, és Internet el que ha provocat més canvis ja no ens les maneres de fer, sinó ens les formes de percebre i entendre la realitat. A més, Internet ha penetrat en quasi totes, per no dir totes, les esferes de la vida de les persones. El treball, el lleure, les relacions socials, la vida quotidiana... Des de llegir el diari a compartir una fotografia o enviar una carta, Internet ens possibilita formes noves i amb un gran potencial democratitzador o d’universalització dels recursos. En poc temps, el que entra en un ús actiu de la xarxa, ja troba estranya i llunyana la forma de fer les coses sense Internet.

No advoquem per una escola sotmesa a modes o a l’imperatiu de l’actualitat o de la novetat. L’escola té altres missions. Però un fenomen com el d’Internet no és negligible, per molt que encara no tinguem idees clares respecte a què cal fer i com fer-ho. Tampoc cal abocar-se a solucions que se’ns presentin com a panacees o remeis universals. Cal reflexió i experimentació. Ni els ordinadors per a cada nen de Zapatero, ni els llibres digitals de Maragall resoldran l’ús de les tecnologies de la informació i el coneixement a l’escola, menys encara els “problemes de l’ensenyament”. Però cal restar oberts i actius en aquest àmbit i cal aprofitar cada oportunitat que es presenti. Amb prudència però amb decisió.

El que de cap manera pot fer el professorat ni les direccions dels centres és girar-s’hi d’esquena. Per això, per exemples, des de l'Escola Cristiana hem posat en marxa el blog EDUCACIÓ, TECNOLOGIA, CONEIXEMENT.

dimarts, 8 de setembre del 2009

Qui té por de Joan Laporta?

Visc i he viscut sempre aliè al món de l’esport. Ni el practico ni en gaudeixo com a espectacle. També del futbol. Tot lo aliè que es pot estar del futbol vivint a Barcelona. Em vaig començar a encuriosir pel fenomen Laporta, no fa pas massa, quan vaig constatar la duresa de les campanyes que s’endegaven contra ell i la pràctica, i inusual, unanimitat de la premsa en la seva crítica. Havent vist els personatges que es mouen a l’entorn del futbol (i quins personatges!), em va sorprendre la magnitud dels atacs que rebia en Laporta i la critica, si no injustificada, si absolutament desproporcionada, mai vista. La Vanguardia va estar especialment activa, però era una actitud majoritària entre els mitjans. Els èxits esportius de la temporada passada els van fer ensordir una mica.

Ara que en Laporta entra en el darrer any de presidència, els atacs continuen i, fins i tot, s’incrementen, apuntant no ja a la seva presidència sinó al seu futur. Avui, per exemple, l’Ernest Folch li dedica un article duríssim, no en la forma, però si en el fons. Jugant entre el que diu i el que li diuen, amb retòrica i simulant una certa ponderació en deixar anar de l’alçada d’un campanar (no l’enllaço per no donar carnassa). Vist com és tractat per la gent i els mitjans, especialment aquells que sempre estan en l’òrbita del poder, la pregunta de qui té por d’en Laporta adquireix relleu i, potser encara més, cal preguntar-se: de què tenen por d’en Laporta?

diumenge, 6 de setembre del 2009

Promeses dominicals: Com ho pagarem?

Consulto el diari per internet després d’haver llegit l’edició en paper i dues de les noves notícies que apareixen en la portada són promeses de més despesa pública. Zapatero promet tornar a augmentar les pensions mínimes i Maragall anuncia que becarà els bons estudiants d'ESO amb pocs ingressos econòmics. Són dues mesures interessants que ningú pot titllar de capritxoses o fora de lloc. Però la pregunta és: podem?
En el món educatiu es pateix per aquest curs que començarem. El Departament d’Educació no té ni cinc de calaix, a tenor del que està passant amb moltes subvencions o amb les plantilles de la concertada. Encara no hi ha resposta ni de Treball, ni d’Educació, ni de la presidència de la Generalitat, a la vergonyosa i vergonyant suspensió de les subvencions a les llars d’infants laborals per aquest any 2009, anunciada passat més de mig exercici. És poden seguir anunciant noves mesures de despesa, per interessants que siguin les iniciatives o estem superant la els límits de la irresponsabilitat? Tanta necessitat tenen de sortir al diari?

Es pot obligar els pares a comprar l’ordinador per anar a escola?

Les propostes i plans de Zapatero són sempre confusos. A més s’ha especialitzat en promeses que acaben pagant els altres: les comunitats autònomes... o els pares!
Sembla que per aquí va el tema dels ordinadors per a tots els nens de 5è de primària. Una nova aixecada de camisa. Aquí ningú regal res i menys i govern central. Ho anomenen pla, però no deixa de ser una ocurrència, ja que planificat no hi ha res. El pobre ministre del ram intenta donar explicacions, però és poc més que un balbuceig a una setmana de l'inici del curs escolar en que s'ha de començar a implantar. Ningú sap com anirà tot això.

Des del sector de l’escola concertada, a més, ens trobem que quan es parla de “tots” els alumnes o “totes” les escoles mai sabem de que s’està parlant. Entre l’ambigüitat dels polítics i la poca precisió d’alguns mitjans, sempre és l’embolica que fa fort i les famílies despistades. Aquest “tots” a vegades –poques- vol dir “tots-tots” (centres i alumnat de centres públics, privats i privats concertats). A vegades vol dir “tots els finançats totalment o parcial amb fons públics” –això és públics i privats concertats-. A vegades només vol dir “tots els públics” –aquest "tots" deixa fora un 40% del sistema educatiu català de mitjana-.

dimecres, 2 de setembre del 2009

Nova icona de la BCN "fashion"

Si em deixes portar, per explicar els meus sentiments seria groller i desagradable, però amb la fotografia ja en tenim prou.
Amb el papanatisme que ens caracteritza, ha calgut que un diari espanyol (referència del progressisme) publiqués unes fotos, per parar compte de fins a on està arribant la degradació de Barcelona.

L’AVUI ja fa mesos va publicar fotos semblants, potser un xic menys explícites. Crec recordar que de l’entranyable carrer Petrixol. La Vanguardia també n’havia parlat abastament (i avui i torna). Però ha calgut arribar a les fotografies gore d’El País, per fer-ne cas.
No és pas una anècdota. La degradació, especialment a tota la ciutat vella, és de tots els ordres. Aquests dies de calor, a primera hora del matí, anant a treballar, pels carrers Torres i Amat o Montalegre, tinc que aguantar la respiració per la bafarada i la fortor dels pixats. No calen més exemples.

Bé... si El País ja ens ha retratat, hi haurà alguna reacció? Substituir el Floquet de Neu pel senyor de la cua i els pantalons baixats com a icona de Barcelona potser aniria bé per a la mena de turisme que cada cop ens freqüenta més, però potser ens obligaria a fugir a tots els barcelonins.

Què hi diu l'alcalde? Té alcalde la ciutat de Barcelona? Algú ha substituït l’alcalde Clos, aquell metge tant ocurrent, que ara tenim a Turquia?

dimarts, 1 de setembre del 2009

No anem gens bé

Les “alegries” del nou model de finançament no han durat ni un estiu. Un cop llegits els papers i fets quatre números ja res s’aguanta. Cada cop hi ha més anàlisis en aquest sentit. Clar i contundent, per exemple, el de Carles Boix, publicat avui.

Després d’allò de retornar diners a l’estat, ja només mancava la pujada d’impostos. Quan es parlava de finançament ja s’avançava que un increment dels impostos comportaria, amb quasi total seguretat, un increment del dèficit fiscal català. Doncs bé, divendres Zapatero ja anunciava aquesta mesura tot i que hi posava sordina, però de credibilitat aquest senyor ja no en pot tenir cap.

A més, la crisi colpeja de manera especial Catalunya i la seva estructura productiva i els remeis de Zapatero més aviat generen pànic. Lúcid com sempre, Xavier Roig ens alertava de tot això divendres. Cal reaccionar quan abans.